Era dissabte a la tarda i havia quedat amb 4 o 5 col·legues per anar a pedalar amb la mountainbike l'endemà. Quan vaig trucar a en David em va dir que ja havia quedat amb uns altres companys. Amb una ràpida negociació telefònica vam acordar fusionar les dues sortides. Lloc de trobada... el Bar Joan, com no. Allà havien quedat també Els Senglars per sortir en bici de carretera. En poca estona decidien anar a casa, canviar de muntura i apuntar-se a la festa. Ja érem 14 ciclistes o millor dit biciclistes. Dotze torderencs i dos lloretencs que donaven el toc internacional a la matinal. Eren en Joan "Pedrer" Gallart i l'"Elvis" Austrich.

    Estava molt feliç al veure que era una colla tant gran. Però decidir on anàvem amb tanta gent va ser molt complicat. Al final vam optar per un clàssic a l'abast de tots el nivells i que ens permetia arribar a una hora raonable a casa: Sant Martí del Montnegre. Aquest cop aniríem cap a Fuirosos, pujaríem a Sant Martí i baixaríem per Hortsavinyà.

 

    Durant els primers kilòmetres es barrejava el goig de rodar en un piló nombrós amb un fred que ens adoloria mans i peus. Aquesta sensació desagradable ens va acompanyar els primers 20 km, fins a les primeres pujades dures. Aquí vam entrar en calor de cop, l'ascenció de Fuirosos a Sant Martí és llarga i exigent. Sort que per compensar-ho ens esperava a dalt un bon esmorzar (objectiu real de totes les sortides ciclistes). Menjats i beguts vam enfilar el camí de tornada, amb força trams de baixada però amb la sempre emprenyadora pujada de Can Pica. A les dues de la tarda érem a Tordera, una hora decent que no va fer augmentar la taxa de divorcis de la nostra vila.